REFLEXIONS

 

Encara que la por sempre tingui més arguments, tu escull l’esperança

Sèneca

 

La situació ens ha agafat de cop. No estem preparats per assumir-la, per adonar-nos-en, per reflexionar-hi. Tan sols ens queda adequar-nos-hi.

Però com a coordinadores dels Grups de Treball de Pal·liatius i de Dol volem assenyalar alguns aspectes de la situació actual i fer una crida a la població en aquest moment de pèrdua de significats per emfatitzar en valors tant importants com l’acompanyament, l’empatia i la compassió.

Vivim en una societat enfocada completament de cara a la vida, a l’hedonisme, a fer molt, pensar poc i reflexionar encara menys. La vida, en aquest context, l’entenem en sentit purament biològic i les mesures preses en la situació pandèmica actual ho reflecteixen.

Però la vida, la Vida, és molt més. I aquí van alguns exemples en el nostre entorn:

Una persona gran sense família porta dos dies sense rentar-se i sense menjar, un pare no sap com dir-li a la seva filla de quinze anys que la mare ha mort per suïcidi, una jove amb trastorn mental greu s’ha fet talls als braços amb un tallaungles, un jove en ple brot psicòtic escridassa per telèfon a qui l’assisteix exigint permís per sortir al carrer...

En el nostres camps professionals de pal·liatius i de dol, tenim l’expertesa d’acompanyar en la situació de final de vida a la persona i a les seves famílies, i és per aquest motiu que sabem com n'és d’important per al benestar la dimensió emocional de l’ésser humà.

Com ens agradaria morir? Com ens agradaria que ens acomiadessin? Ho hem pensat alguna vegada? Les normes actuals condemnen la gent a emmalaltir sola, a morir sola, a no haver-hi velatori. I ara s’estan plantejant no deixar veure el cos sense vida de l’ésser estimat. Les conseqüències de totes aquestes mesures en  l'àmbit psicològic emocional i, de rebot, biològic encara estan per veure.

Una abraçada sentida, tan bàsica en els primers moments del dol, s’ha convertit en un arma química i el qui la fa en un delinqüent. En som conscients?

La majoria de nosaltres hem experimentat quan estem malalts, com n'és d’important un somriure, una carícia, una mirada. Guareix d’una manera profunda i forma part essencial de la recuperació en el pla físic, social, espiritual i emocional.

Afortunadament l’ésser humà és creatiu i sempre troba aquella escletxa on deixar anar compassió, ajuda i amor. Des d'Itàlia s’està treballant a través dels professionals, fent arribar cançons preferides de la persona malalta, àudios de veu de les persones estimades. S’han fet donacions de tàblets per tal que les persones malaltes puguin comunicar-se amb els seus éssers estimats, ja que són molt conscients de la duresa de morir sol i de deixar morir sol. L’angoixa que es genera no només en la persona que mor sinó també en els seus familiars, serà un fet traumàtic que tardarà molt a poder-se elaborar.

Però tornem on érem. Les mesures preses i imposades menyspreen qualsevol altre aspecte de la vida que no sigui el biològic i en lloança a la vida així entesa, tenim situacions tals com una nena de set anys afirmant convençuda que mai més abraçarà ningú per por a ser contagiada, o un veí trucant a la policia perquè hi ha nens jugant en un pati comunitari, forces de l’ordre parant pel carrer a persones passejant i exigint explicacions, la mirada de suspicàcia permanent, la por del congènere, de l’altri.

Què passarà quan acabi la quarantena? Repetim, les conseqüències psicològiques, socials i emocionals estan per veure. Però no seran senzilles.

Per acabar volem fer un cant a la grandesa humana, sempre molt més gran que qualsevol virus i que arribi a tots els racons del nostre organisme. Així que com deia la mística britànica del S. XIV, Juliana de Norwich, All shall be well.

 

Marta Argilés, psicòloga especialista en Pal·liatius
Begoña Elizalde, psicòloga especialista en Dol i Pèrdues

 

18 de març de 2020
Primera setmana de confinament