REFLEXIONS
Encara
que la por sempre tingui més
arguments, tu escull l’esperança
Sèneca
La
situació ens ha agafat de cop. No estem
preparats per assumir-la, per adonar-nos-en, per reflexionar-hi. Tan
sols ens
queda adequar-nos-hi.
Però
com a coordinadores dels Grups de
Treball de Pal·liatius i de Dol volem assenyalar alguns
aspectes de la situació
actual i fer una crida a la població en aquest moment de
pèrdua de significats
per emfatitzar en valors tant importants com l’acompanyament,
l’empatia i la
compassió.
Vivim
en una societat enfocada
completament de cara a la vida, a l’hedonisme, a fer molt,
pensar poc i
reflexionar encara menys. La vida, en aquest context,
l’entenem en sentit
purament biològic i les mesures preses en la
situació pandèmica actual ho
reflecteixen.
Però
la vida, la Vida, és molt més. I aquí
van alguns exemples en el nostre entorn:
Una
persona gran sense família porta dos
dies sense rentar-se i sense menjar, un pare no sap com dir-li a la
seva filla
de quinze anys que la mare ha mort per suïcidi, una jove amb
trastorn mental
greu s’ha fet talls als braços amb un tallaungles,
un jove en ple brot psicòtic
escridassa per telèfon a qui l’assisteix exigint
permís per sortir al carrer...
En
el nostres camps professionals de
pal·liatius i de dol, tenim l’expertesa
d’acompanyar en la situació de final de
vida a la persona i a les seves famílies, i és
per aquest motiu que sabem com
n'és d’important per al benestar la
dimensió emocional de l’ésser
humà.
Com
ens agradaria morir? Com ens agradaria
que ens acomiadessin? Ho hem pensat alguna vegada? Les normes actuals
condemnen
la gent a emmalaltir sola, a morir sola, a no haver-hi velatori. I ara
s’estan
plantejant no deixar veure el cos sense vida de
l’ésser estimat. Les
conseqüències de totes aquestes mesures en
l'àmbit psicològic emocional i, de
rebot, biològic encara estan per
veure.
Una
abraçada sentida, tan bàsica en els
primers moments del dol, s’ha convertit en un arma
química i el qui la fa en un
delinqüent. En som conscients?
La
majoria de nosaltres hem experimentat
quan estem malalts, com n'és d’important un
somriure, una carícia, una mirada.
Guareix d’una manera profunda i forma part essencial de la
recuperació en el pla
físic, social, espiritual i emocional.
Afortunadament
l’ésser humà és creatiu i
sempre troba aquella escletxa on deixar anar compassió,
ajuda i amor. Des
d'Itàlia s’està treballant a
través dels professionals, fent arribar cançons
preferides de la persona malalta, àudios de veu de les
persones estimades.
S’han fet donacions de tàblets per tal que les
persones malaltes puguin
comunicar-se amb els seus éssers estimats, ja que
són molt conscients de la
duresa de morir sol i de deixar morir sol. L’angoixa que es
genera no només en
la persona que mor sinó també en els seus
familiars, serà un fet traumàtic que
tardarà molt a poder-se elaborar.
Però
tornem on érem. Les mesures preses i
imposades menyspreen qualsevol altre aspecte de la vida que no sigui el
biològic
i en lloança a la vida així entesa, tenim
situacions tals com una nena de set
anys afirmant convençuda que mai més
abraçarà ningú per por a ser
contagiada, o
un veí trucant a la policia perquè hi ha nens
jugant en un pati comunitari,
forces de l’ordre parant pel carrer a persones passejant i
exigint
explicacions, la mirada de suspicàcia permanent, la por del
congènere, de
l’altri.
Què
passarà quan acabi la quarantena?
Repetim, les conseqüències
psicològiques, socials i emocionals estan per veure.
Però no seran senzilles.
Per
acabar volem fer un cant a la grandesa
humana, sempre molt més gran que qualsevol virus i que
arribi a tots els racons
del nostre organisme. Així que com deia la
mística britànica del S. XIV,
Juliana de Norwich, All
shall be well.
Marta
Argilés, psicòloga especialista en
Pal·liatius
Begoña Elizalde, psicòloga especialista en Dol i
Pèrdues
18
de
març de 2020
Primera setmana de confinament
